REFLEXIONS QUANT AL CORONAVIRUS
La setmana passada es va complir un trist aniversari: un mes des de l’inici del confinament. I es repeteix, com cada dia, la quantificació dels resultats de la terrible pandèmia. Aquestes dades ja gairebé no ens commouen a força de repetir-les; es converteixen en una freda estadística més. Tinc la sort que cap persona propera a mi és víctima del virus. Les meves dues nebodes estan vinculades al món de la medicina en primera línia. Afortunadament es troben bé.
Com deia no conec a cap víctima del virus en el meu entorn. Com a molt ens queixem per estar tancats les 24 hores del dia. La mateixa rutina diària, llegir, veure les notícies, el ritual d’aplaudir a les 20h, veure’n alguna pel·lícula, escriure, menjar, dormir… I així cada dia. No puc imaginar ni per un moment el dolor d’aquelles persones que sí que tenen algun familiar víctima de la pandèmia, amb la tristesa per la pèrdua i el dolor per no acompanyar-los en els seus últims moments.
Inevitablement em pregunto: d’on ha sorgit aquest virus? Es va poder fer alguna cosa per a prevenir-lo? S’ha fet o s’està fent el correcte? Quantes persones seran víctimes mortals? Quantes persones es quedaran sense treball i quantes empreses i autònoms es veuran obligats a tancar?
No pretenc traslladar aquest tema a un debat polític. Per descomptat tinc les meves idees sobre aquest tema, però intent veure-ho des de la visió de Gerent d’una petita empresa, com és CSS. Abans d’aprofundir en aquesta visió vull comentar que vaig iniciar-me en el món laboral als 15 anys, alhora que simultàniament estudiava. He arribat a llocs directius dins de l’empresa privada abans de decidir-me a fer un salt per la iniciativa personal i dedicar-me al món de l’organització de competicions esportives. El que vull dir és que he passat per gairebé tots els estaments del món del treball i que he atresorat experiències diverses: unes positives i unes altres, no tant. He tingut “jefes” de tot tipus: uns bons i algun altre que no tant. Però de tots he après i molt, amb un particular denominador comú: els errors es paguen; i en el món de l’empresa privada, més i tot.
Recentment ha aparegut la notícia de dues residències de gent gran situades a Catalunya. Els seus directors van assistir a una conferència sobre assumptes de medicina i van prendre mesures per protegir les seves residències de la pandèmia que s’apropava. S’han avançat a Ajuntaments, Comunitats Autònomes i Govern. Com a resultat no han tingut ni una sola persona infectada. És possible que altres residències també han aconseguit aquesta efectivitat. Quina notícia formidable! Chapeu pels seus directors.
Si a l’empresa privada els errors es paguen, com es paguen en el sector públic, ajuntaments, funcionariat, polítics, etc.? M’és igual qui governi. La realitat és que ningú pagarà pels seus errors. La pregunta és inevitable. Com dues residències de gent gran tenen una capacitat superior de resposta a la d’un país que crec és la cinquena potència d’Europa? Com han pogut ser més previsors que un país de 47 milions d’habitants i centenars de milers de funcionaris?
Només puc dir una cosa: sort a tots.
Toni Ortega,
Gerent CSS.CAT
