Les empreses que ens dediquem a organitzar esdeveniments esportius, estem pagant els plats trencats de la COVID 19. Després de confinar-nos des del mes de Març (amb un breu parèntesi pel mig), seguim sense dur a terme la nostra activitat consistent en l’organització de competicions esportives no federades
(futbol i bàsquet), en versió masculina i femenina.
En definitiva, deu mesos sense poder treballar; però això sí, pagant impostos. En els darrers dies o setmanes, s’ha permès l’obertura d’algunes activitats que requereixen més contacte físic, o bé més proximitat entre persones (perruqueries, esteticistes, manicures, podòlegs,
massatgistes, etc.). Però l’esport, no. Ni en espais tancats ni a l’aire lliure. Ignoro els criteris que apliquen les autoritats sanitàries per apartar una o altra activitat. Pel que fa a la nostra, han donat de ple a la nostra línia de flotació. I per si faltés poc amb la prohibició, el toc de queda ens limita més si cap.
En definitiva, anem cap a la ruïna sense que hàgim tingut cap participació. Els números de la pandèmia han anat ascendint, sense que el món de l’esport hagi tingut res a veure. El que està clar és que els que més protesten són els que més aconsegueixen. L’esport sempre ha estat el parent pobre d’aquest país.
Si comparem amb altres països de l’entorn, Espanya és dels que menys inverteix; i el miracle dels èxits esportius obeeix, en part, a l’exèrcit de pares, monitors, entrenadors i persones de bona fe que en molts casos no cobren, destinant part del seu temps d’oci a dur a terme una tasca impagable: acompanyar,
ensenyar i tenir cura d’aquells nens i aquelles nenes que volen gaudir del seu esport favorit.
Un dia, aquells nois i noies ja adults aconseguiran cotes més altes, convertint-se en professionals, dins de la seva especialitat esportiva. D’entre ells, molts aconseguiran fama i posició econòmica esplaiada. Sens dubte, serà gràcies a la seva tenacitat i esforç, però no han d’oblidar que en els seus inicis van ser ajudats i protegits per aquells voluntaris als quals em referia abans.
La moralitat de tot això és que un dia alguns d’aquells polítics que avui han negat ajuda a l’esport
de base s’afanyaran a fotografiar-se al costat d’algun/a esportista d’elit per sortir a la portada
d’algun diari o a la televisió.
Finalment, una reflexió: si l’esport ajuda a formar a les persones, educa en el respectar el rival, ajuda a saber guanyar i a reconèixer quan el rival ho ha fet millor; per què no invertim més en aquestes activitats?
Salutacions,
Toni Ortega
Gerent
