Ara que fa setmanes ens trobem confinats; ara que fa dies no tenim contacte amb molts dels nostres familiars i amics, ens adonem del què hem perdut: la proximitat, l’intercanvi, la calidesa dels altres, encara que sigui amb els nostres veïns. Ens hem acostumat al wassap, al mail i a la imatge virtual, suBstituts de la conversa, de l’abraçada, d’un “t’estimo”.
Segurament ara que ens hem tornat més mecànics i que suportem aquesta situació d’aïllament i tancament, ens replantegem alguns aspectes de la nostra existència. Amb tota probabilitat, molts de nosaltres estem pensant a fer canvis en les nostres vides quan acabi aquesta pandèmia. Intentem que no quedin en una idea, com aquestes de cap d’any d’aprimarse, deixar de fumar o ser millor persona.
Estem atravessant un temps difícil que desitjo no es torni a repetir. Ens sentim sols en molts casos; lamentablement hi ha qui el confinament l’ha aïllat en sentit literal. Necessitem comunicar-nos emocionalment, sentimentalment, ara que sembla que no podem.
Ara que les notícies no deixen de repetir el drama que vivim, ens hem acostumat a llegir o veure el número incessant d’infectats i morts pel coronavirus. Al principi tot plegat ho vam viure com un drama extraordinari, però transcorregudes unes setmanes ja no ens inquieta o sorprèn.
Però la vida segueix i, ara mateix, milers de metges, infermers, auxiliars, transportistes, policies, etc. treballen perquè la resta puguem viure amb una certa tranquil·litat. Moltes d’aquestes persones participen en les nostres competicions i, segurament, ara estan treballant fins a l’extenuació per a tots nosaltres. No podem més que solidaritzar-nos amb tots ells. No podem menys que agrair la sort que tenim de beneficiar-nos del seu esforç impagable.
Des d’aquestes línies, la nostra admiració, afecte i respecte cap a totes les persones que participen en les activitats que ens garanteixen la nostra comoditat i seguretat.
Toni Ortega,
Gerent CSS.CAT
