Països tan dispars en alguns casos com Dinamarca, Finlàndia, Nova Zelanda, Islàndia, Taiwan, Noruega, Alemanya i Bèlgica, tenen alguna cosa en comú: els governs de cadascun d’aquests països els lideren les dones.
Aquesta situació seria impensable en molts països com per exemple Espanya, on, encara havent fet avanços, queda lluny el moment en què una dona governi. A nivell mundial no arriba al 7% el percentatge de dones dirigents.
Moltes són les diferències que separen a totes aquestes dones: raça (en algun cas), edat (la més jove amb tan sols 34 anys enfront de la més veterana, Angela Merkel, amb gairebé 66) i fins i tot diferents cultures acadèmiques.
No obstant això, mantenen trets en comú. En primer lloc, els ciutadans d’aquests països ostenten un alt nivell de cultura i, conseqüentment, d’educació. Són més disciplinats que els mediterranis (o uns altres). En aquest sentit, fa pocs dies vaig visualitzar la compareixença habitual del Ministre de sanitat Illa en la que informava de la situació de la pandèmia. Un cop finalitzada un periodista holandès li va preguntar en to sarcàstic si el desconfinament a Espanya no seria negatiu en comparació a Holanda. La resposta del ministre va ser tan patriòtica com rotunda: va dir que Espanya era un país disciplinat (?) i que no havia d’acceptar lliçons de ningú, si no, més aviat al contrari (?). No hi ha dubte que el ministre va ser molt digne, però coneix molt bé als seus compatriotes i em temo que no tenim molt a ensenyar. Encara que és cert que la majoria de ciutadans ha tingut una conducta exemplar, sempre hi ha uns altres, no precisament pocs, que han estat multats en reiterades ocasions; en algun cas fins a 19 ocasions!
Per descomptat, cadascuna d’aquestes líders ostenta una gran formació i capacitat de decisió. A més, trien els seus ajudants, també amb gran formació i capacitat. És sabut que l@s líders intel·ligents trien a persones també amb grans dots; no com en altres llocs…
Per aturar el virus, aquestes líders van consultar als seus gabinets i van prendre decisions en algun cas a principis de Gener. Quan aquests països ja es trobaven confinats, a Espanya ens trobàvem de festa: la concentració del 8M, partit de futbol internacional amb milers de desplaçats a un altre país, festes de tota mena, etc.
Tots els països que he esmentat abans són democràcies amb discrepàncies polítiques entre els seus governs i llur oposició, però han sabut posar-se d’acord a l’hora de gestionar la pandèmia. Com a dada curiosa la de Bèlgica, on és difícil la governança per motius que serien llargs d’explicar. Ells també van arribar a acords. Llàstima que a Espanya no ha estat així. És un tots contra tots i amb unes diferències gairebé irreconciliables. La sensació és que el que compte és la cadira. Després ja es veurà.
Hi ha països com Islàndia on el test del coronavirus es practica a tota la població de manera gratuïta. Uns altres com Taiwan, que amb només 7 morts fins avui, està exportant material sanitari de tota mena. Igual que Alemanya.
El total de morts en el conjunt dels països nomenats anteriorment no arriba a 5.000 fins a dia d’avui. El total de morts a Espanya no l’esmentaré, ja el coneix tothom. Però n’hi ha prou amb dir que ja són més de 44.000 els sanitaris infectats. Els hem vist en televisió, equipats fins amb bosses d’escombraries. És vergonyós. I encara més: ha aparegut una notícia segons la qual una empresa espanyola fabricant de test de primer nivell es dedica a l’exportació dels seus productes davant la nul·la demanda per part de les autoritats espanyoles. Curiós.
Tant de bo tot això ens serveixi per a alguna cosa.
